Integrant de les Joventuts d’Estat Català, és un de la trentena de militants que defensaren, el maig de 1937, el local d’Estat Català del carrer Gran de Gràcia, de Barcelona, amb uns pocs revòlvers i pistoles, davant dels anarquistes. Tots els integrants d’aquest casal seguiran la defensa a El Oro del Rhin, la seu del Comitè Central d’Estat Català, situada al xamfrà de la Gran Via amb la rambla de Catalunya.

Manuel Cruells, un dels veterans d’Estat Català, ja havia deixat clar als joves integrants del partit, entre ells Manzanares, que la guerra era pràcticament perduda, i que la veritable actuació vindria amb l’organització de la resistència al franquisme i de lluita per l’alliberament nacional de Catalunya.

El 1939, un dia abans d’entrar les tropes franquistes per la Diagonal de Barcelona, Felicià Manzanares, junt amb Octavi Viladrosa i Josep Planchart, van cremar les deu mil fitxes de cartró de militants d’Estat Català, per tal que no caiguin a mans de l’enemic. Fet això, els tres militants fugen cap a Arenys de Mar, van amb tren fins a Girona, i d’aquí cap a la frontera. Un cop a l’Estat francès, van ser internats al camp de concentració d’Argelers.

Manzanares sortirà del camp per anar a treballar a la Societat Hidromecànica de Bièvres, a Tolosa, amb els amics Octavi Viladrosa i Joaquim Casamitjana.

Arran de les ordres rebudes per Manuel Cruells el juny de 1940, s’escaparan del camp d’Argelers i es reuniran amb els caps de l’organització a Perpinyà. Planxart tornarà a l’interior per vies legals, mentre que Manzanares i Viladrosa, al cap de pocs dies, fan un viatge cap a l’interior acompanyant Gregori Font i Joan Sardà.

A partir d’aquella data, Felicià Manzanares farà de passador junt amb Joan Sardà i Octavi Viladrosa.